Sentits

Perquè el teu alè, sa,
encara recorre els meus pulmons,
com aire càlid de xaloc
que, de matinada, sempre t’abraça.

I et fa feliç;
sentir la manyaga
que t’envolta, i t’afalaga.
I et fa somriure;
saber que som punts suspensius
dins aquest univers dubitatiu.
I et fa pessigolles;
quan et toco el cos sense tocar-te
perquè toco l’ànima que vas regalar-me.